Antonio Cerezo: “A Mèxic, el narcotràfic és el pretext perfecte per ocultar la repressió per motius polítics”

, por  Comité Cerezo México , popularidad : 4%
Per Tomeu Mesquida - abril 11, 2018

Acostar-se a la realitat de Mèxic sense tenir moltes referències del que es viu allà pot resultar impactant. Ens han arribat alguns casos de violència extrema, algun vídeo gore que es fa viral per aquesta morbositat malaltissa que pateix la nostra societat. Pot semblar un fet aïllat i que mai relacionaríem amb la lluita per la transformació social, però no. El narcotràfic ha arrelat a l’imaginari col·lectiu, en el mexicà i d’àmbit internacional, com el responsable del clima de violència generalitzada, però l’estat s’ha aprofitat d’ell per amagar crims repressius contra qualsevol forma de dissidència i resistència. Antonio Cerezo forma part del Comité Cerezo. Aquest comitè es va formar quan ell, els seus germans i dues persones més foren detingudes i torturades de forma arbitrària. Ara, ja en llibertat i després d’aquests anys a la presó, és una de tantes persones defensores dels drets humanes a Mèxic. Li vaig preguntar si la por a ser assassinat no és la seva màxima preocupació, i em va respondre que la supervivència no és el seu principal objectiu. La dignitat i el fort compromís per la transformació social brillen als seus ulls i als de Marusia López, feminista i defensora mexicana també, que ens acompanyà i m’ajudà a conduir l’entrevista en una plaça del centre històric de Palma, a les nou del dematí i sense cap raig de sol. Durant una hora i escaig la humitat de Mallorca no aconseguirà refredar la conversa. Tot i que només parlarem de temes delicats i poc agradables ens acomiadarem com si res d’allò hagués passat.

Com ha evolucionat el Comité Cerezo des del seu naixement?

Fou un procés d’aprenentatge accelerat i a cops. El Comité es planteja al principi com un comitè de solidaritat amb els detinguts, però a poc a poc es va trobant amb altres organitzacions de drets humans i els van ensenyant el treball de drets humans com una eina especifica. Aquí comencen a capacitar-se, aprendran a fer documentació, identificar les violacions dels DDHH, a saber quins drets tenen els presos, etc. En el primer any ja aconsegueixen conformar-se com equip de drets humans i ja cap al 2004 com a organització que començarà a fer seguiment a altres casos de presos polítics. En aquell moment, el treball es desenvolupa i comencen a fer tallers, formacions, xerrades, fins avui.

Les famílies tenen un desconeixement dels drets dels presos?

En general, la família sol recórrer a donar doblers. “Anem al jutge o a qui sigui i li donam doblers perquè el deixin lliure” solen pensar. Existeix aquesta corrupció, en part perquè les autoritats ho fomenten. Però quan hi ha motiu polític pel mig ja no serveixen els doblers. Per això, nosaltres donam tallers a les famílies, perquè sàpiguen que els presos tenen drets, perden alguns drets com els civils o polítics, però tota la resta de drets humans existeixen, no perds drets humans, i això les famílies a vegades no ho saben, nosaltres mateixos no ho sabíem. La idea és que els presos i les famílies ho sàpiguen i això afavoreixi a tenir unes millors condicions de vida dins de la presó.

Duis a terme una labor de documentació de les violacions de drets humans a Mèxic, com ho feis?

Les fonts que consultam són públiques. Revisam els mitjans de comunicació, les organitzacions socials i polítiques i les famílies. Analitzam tots els casos i discriminam si són violacions o no, i després si són per motius polítics o no. Un cas molt recent a Mèxic; la marina va matar una família sencera des d’un helicòpter, això és un cas clar de violació de drets humans, perquè fou una execució extrajudicial, però no té un rerefons polític, i per això aquesta no la registrarem. El comitè acota la documentació a casos exclusivament per motius polítics, perquè és humanament impossible dur un registre de totes les violacions de drets humans.

Fruit d’aquest treball de documentació estau presentant el sisè informe de violacions de drets humans contra persones defensores dels drets humans a Mèxic. Per donar algunes xifres, cit textualment:

“Es van documentar 1442 violacions als drets humans comeses en contra de persones defensores de *DDHH. 579 persones defensores van ser agredides, atacades, amenaçades, *hostigadas, vigilades il·legalment i/o seguides. 795 persones van ser detingudes de manera arbitrària en el període de l’informe. Entre els principals *DDHH defensats per les 57 víctimes d’execucions extrajudicials, 13 d’elles exercien el dret humà a la protesta, 11 persones defensaven el dret humà al territori i 8 eren periodistes que defensaven el dret a la llibertat d’expressió. 11 persones defensores de *DDHH van ser víctimes de desaparició forçada, dels quins 5 van ser executats extrajudicialment i 3 estan lliures. (…)”

Aquest aglomerat de dades i xifres que il·lustren la realitat actual de Mèxic és terrorífic, o almenys a mi des de la ignorància em va resultar molt xocant. La societat mexicana ha normalitzat aquests nivells de violència?

La gent ho ha interioritzat, “el que es mor és per alguna cosa, i per alguna cosa dolenta”

En molts sectors de la població s’ha normalitzat. Sol dir-se: “un mort més”, “segurament en alguna cosa estava ficat”. La gent ho ha interioritzat, “el que es mor és per alguna cosa, i per alguna cosa dolenta, ningú pot morir-se per alguna cosa bona, perquè si ets bo no et passarà res, però si ets dolent et passaran coses dolentes”. És una lògica molt perversa, perquè la mateixa gent fa concloure, que a tot aquell que li ha passat alguna cosa és perquè “en alguna cosa dolenta estava ficat” i llavors l’estat s’eximeix de la seva responsabilitat i justifica la seva pròpia violència i així les persones no s’organitzen per protestar contra això. En altres parts del país s’ha imposat a través del terror aquesta normalització, i en altres parts -les menors- encara es neguen a acceptar la violència i per això s’organitzen i protesten. És el cas per exemple de la Ciutat de Mèxic, que malgrat ser una ciutat molt violenta -cada dia hi ha uns 15 morts- on no hi havia una violència molt focalitzada en un sector concret, entre els estudiants hi ha ara una reacció social més organitzada, de protesta, de vèncer el temor que hi ha, de solidaritat. En general està normalitzada, però no absolutament.

Al vostre web he vist que entre els últims executats extrajudicialment, ja en 2018, hi ha un periodista, Informar a Mèxic pot costar-te la vida? Ser periodista es torna una forma d’activisme en si?

Antonio: Hi ha una discussió entre els periodistes, alguns plantegen que pel fet de ser periodistes ja són defensors. Nosaltres diem que no necessàriament. Hi ha periodistes que són part del règim, i repeteixen les veritats de l’estat i no defensen la llibertat d’expressió.

Marusia: Els periodistes que cobreixen el narcotràfic són un blanc molt comú, moltíssims són assassinats.

Partint de la frase “en alguna cosa estava ficat”, és comú que el narcotràfic s’utilitzi per justificar la repressió de l’estat als moviments socials?

El narcotràfic es converteix en un pretext ideal. Per exemple, un cas que portem amb la unió popular de venedors ambulants de Puebla, han estat acusats permanentment de tenir vincles amb el “narcomenudeo”, -la venda a petita escala de droga- aquesta campanya permanent, quan ells sofreixen agressions, execució extrajudicial dels seus membres, o empresonaments, serà la justificació, diran “no és un problema polític, no hi ha reprensió, no els vam detenir per les seves idees o perquè lluiten, sinó per narcotràfic”. El narcotràfic es torna un pretext per encobrir la motivació política de la reprensió, és un pretext perfecte. Un altre exemple, en el cas de Miroslava Breach, -una periodista que va ser assassinada- es deia que l’havia matat el narcotràfic, però ara, amb tota la documentació, testimoniatges i enregistraments que han sortit, està més que clar que va haver-hi una vinculació de l’estat governant, dels partits del PAN i del PRI, que va participar en l’execució de la periodista. Llavors aquí dius, quan diuen va ser el narco o va anar el càrtel -les sigles que vulguis-, doncs és una abstracció, quan ja investigues, en realitat és que a Mèxic el narcotràfic és el pretext perfecte per ocultar la repressió per motius polítics. Per a nosaltres el narcotràfic forma part de l’estructura de l’estat.

Malgrat que el narcotràfic és la justificació a tots els mals, el que s’anomenà “la guerra contra el narco” es donà per acabada.

Discursivament, sí. Però de totes maneres l’estratègia militar i policíaca segueix sent exactament la mateixa

El cas dels desapareguts d’Ayotzinapa va ser una reafirmació d’aquesta estratègia de repressió?

És la reafirmació i profundització de tota una estratègia política de repressió. Mai havia passat quelcom així a Mèxic, o no des de Calderón o Fox fins avui, i no dirigida a un moviment social o polític. Havia passat un cas similar amb les gents que desapareixen en un estat del nord del país, en Tamaulipas, Sant Fernando, on 72 migrants que van ser detingudes, van desaparèixer i les van trobar executades, però en ser tots de Centreamèrica, sols hi havia dos mexicans, qui anava a protestar per ells?, ningú. D’aquesta població migrant es trasllada aquest fenomen a una organització política i aquí si que surten a marxar moltes organitzacions, perquè totes pensaven “si a una organització política, socialista, d’estudiants, desapareixen 43 integrants d’un cop, a qualsevol altra organització li pot passar el mateix”, i això va motivar en un primer moment una resposta contundent. I es va justificar com sempre, amb el narcotràfic. El narcotràfic torna a ser aquest comodí que permet justificar qualsevol cosa.

Marusia: Just el dia que es va saber la notícia érem en un tribunal que havia organitzat el comitè en el marc del tribunal permanent dels pobles. Hi havia diversos moviments socials, record que també estudiants “normalistas”, ho férem a la plaça del poble d’una comunitat indígena, escoltant els casos de repressió històrica on podies veure una línia històrica de l’estratègia repressiva a Mèxic. Crec que és un bon exemple de diverses coses; de l’estratègia repressiva que es repeteix al llarg de la història, com la gent s’està organitzant i el paper que ha tingut el comitè articulant aquestes lluites per identificar aquesta lògica repressiva i com va reaccionar la gent.

Mèxic existeix un procés de terrorisme d’estat, el terror és utilitzat per l’estat com a estratègia

Aquest tribunal és l’hereu del Tribunal Russell, que es va fundar para jutjar els crims nord-americans en la guerra del Vietnam, és un tribunal ètic amb seu a roma. Va venir a Mèxic, i nosaltres participarem d’una taula per parlar de guerra bruta, analitzàvem el desenvolupament històric de la repressió política a Mèxic i l’estratègia repressiva. Documentarem dades des dels anys 60/70 i aquí vam poder comprovar com la repressió política és una política sistemàtica de l’estat. La conclusió del tribunal va ser que a Mèxic hi ha terrorisme d’estat. És així, a Mèxic existeix un procés de terrorisme d’estat, el terror és utilitzat per l’estat com a estratègia, és planificat amb objectius i resultats. En aquest context d’estar fent audiències ens va abordar la notícia, vam poder fer un pronunciament amb els jutges internacionals, la comunitat indígena i la resta d’organitzacions. El que ha canviat a Mèxic és que abans l’enemic era el comunisme i ara l’enemic a abatre és el narcotràfic. Diuen que el narcotràfic s’infiltra per tot, però nosaltres sostenim per la pròpia documentació que recollim, que l’estat usa el narcotràfic per encobrir els seus crims contra la població, i per encobrir el que ha fet financerament.

Vist des d’aquí, des d’una relativa comoditat, intent posar-me en la pell de com ha de ser fer d’activista a Mèxic, sobreviure no passa a ser una prioritat o una lluita en si mateix?

Nosaltres com organització tenim molt clar que el nostre objectiu immediat no és sobreviure. Perquè si feim de la supervivència l’objectiu immediat, tot girarà en torn això, i això mateix farà que se t’oblidi que existeixen problemes més grans que la teva pròpia existència. El nostre objectiu com a organització és coadjuvar a què es transformi la realitat del nostre país, això ho tenim molt clar. No ho farem sols, també ho tenim molt clar, però estam en l’esforç de coordinar-nos amb totes les forces possibles per aturar aquest procés que viu Mèxic i poder-lo transformar. Ara bé, per aconseguir això necessitam estar vius, i llavors hem d’ocupar part de la nostra força i capacitat en trobar estratègies que ens permetin no morir en l’intent de transformar o aturar aquest procés, també s’ha de tenir clar, molt clar, que tampoc depèn de nosaltres que ens matin o no. És l’estat qui ho decidirà. Però si tu també et tanques amb això, doncs seria molt difícil que poguessis estar treballant per un objectiu, perquè segurament no el veuràs complit perquè potser et maten, Nosaltres tenim molt clar el nostre objectiu i sabem que poden passar coses durant el procés, i que treballarem perquè no succeeixin, però no està en les nostres mans evitar al cent per cent que passin.

Antonio Cerezo: “hem d’ocupar part de la nostra força i capacitat en trobar estratègies que ens permetin no morir en l’intent de transformar o aturar aquest procés”

Complim amb la tasca de viure o sobreviure plenament? Sí, i això és important. Hem decidit viure plenament la circumstància que ens ha tocat, i així com visquérem plenament tot el que ens va tocar viure a la presó, en l’actualitat vivim plenament el procés que ens toca viure. També és una baralla en el terreny social i en el personal, si tu en el personal comences a viure limitat pel que pugui passar, ja has perdut. És una baralla per viure plenament en aquest context i una lluita per transformar les coses, té a veure amb els mecanismes d’afrontament que creis, vas creant mecanismes de resistència enfront de qüestions adverses. Has de tenir molt clar que vols en la vida, i perquè aquestes vivint, perquè si tu tens un sentit en la vida, la teva mort tendrà un sentit. Si no, passa el que li ha passat a moltes víctimes amb les quals hem treballat, arriba la violència, et copeja i no saps per què, no ho entens i no et permet trobar la lògica de la violència a Mèxic i llavors t’enfonses en una situació personal, com si la violència fos una situació personal, com si t’hagués tocat a tu per mala sort, per la destinació, perquè vas pecar… No és un problema personal, és un problema social.

És una lògica que ens depassa i al mateix temps que ens depassa formam part de la lògica per poder-la frenar. Per això aquest treball que també fem amb les famílies i les organitzacions, de trobar aquests mecanismes col·lectius de resistència, en una societat que és molt, molt violentada, amb un estat que promou aquesta violència i on lamentablement tots hem de pensar en la perspectiva de la mort no per causes naturals, sinó per aquesta mateixa lògica i el treball que fem, -dic lamentablement perquè l’ideal seria que tots penséssim en la mort per causes naturals-, seria ideal que tots tinguéssim la perspectiva d’arribar a vells, gaudir la vida, titular-nos, exercir la carrera…, la gent no hauria d’estar pensant en les morts violentes però lamentablement ens han imposat aquesta realitat.

S’acosten les eleccions presidencials de Mèxic, són l’1 de juliol de 2018, hi ha un sentiment d’esperança?

Doncs en general per a la gent que està amb López obrador sí. Part del moviment social també està amb López, no és que tot el moviment social sigui talment independent. A tota aquesta part de moviments socials hi ha una esperança que ara si els respectaran i no els faran un frau, com altres anys. Nosaltres creiem que si guanya, doncs serà un alè, no vol dir que canviarà la realitat, però serà un alè, i la gent el necessita en molts aspectes, en la violència, en la crisi econòmica, la carestia de la vida, la precarietat laboral. Quan López Obrador va ser governador de la ciutat de Mèxic no va ser tan repressiu com altres governs.

Marusia: Una cosa que passa a escala internacional és que es fan famosos alguns moviments i es perd la consciència de tot un teixit organitzatiu que va més enllà, i que fa molts d’anys que sofreixen repressió. Si entenem la seva realitat, es pot entendre això que diu l’Antonio, que es necessita un alè per als mateixos moviments socials, el Frente Nacional de Lucha por el Socialismo (FNLS) és un d’aquests casos i el comitè ha fet l’acompanyament d’aprop perquè hi ha molts de casos greus de repressió política a l’organització.

A les zones indígenes ens coordinem amb el FNLS. Com a front porten deu anys, però és un conjunt d’organitzacions indígenes que tenen una història de més de quaranta anys. Van recuperar terres i des d’aquesta època tenen casos de desaparició forçada i execució extrajudicial, i són organitzacions que avui en dia segueixen defensant la terra, advoquen per recuperar terres indígenes, però que encara que no hi ha un projecte econòmic específic, a la zona existeix una estratègia contrainsurgent de l’estat mexicà.

Alguns casos recents com el d’Humberto Morales, un nin de 13 anys executat en una comunitat, per un grup paramilitar, o Fidencio Gómez, un company que va ser detingut i està desaparegut, demostren que hi ha una política de repressió sistèmica de l’estat contra certes organitzacions pliques, camperoles o indígenes perquè que han recuperat terres, lluiten per la defensa del territori, però sobretot perquè tenen una proposta d’una transformació del capitalisme.

Marusia: Seria interessant parlar dels casos que estiguin vigents. Les famílies a més, com sempre ocorre, han d’assumir tots els costos de la repressió, podríem posar rostre a aquestes persones, a les famílies que estan darrere i fer una crida al fet que des d’aquí hi hagi una mica d’atenció, sobre aquestes situacions que no surten en la premsa, que no ocupen portades en els mitjans, perquè més si estan vinculats en la lluita anticapitalista encara més complicat que transcendeixin a la premsa internacional.

L’estat, en el cas de les desaparicions forçades, ha volgut confrontar les víctimes.

L’esposa de Fidencio -desaparegut fa dos anys- sap espanyol, va sortir de la comunitat a denunciar la desaparició del seu espòs sense parlar espanyol. Afortunadament ella compta amb el suport de la seva organització. Quan surt, els seus fills es queden amb l’organització a la comunitat i li proporcionen aliments per al seu viatge. Però és un canvi de la quotidianitat brutal, és gent que de sobte es veu obligada a xerrar davant de mitjans, donar conferències… si ja és complicat per a gent de la ciutat, per a la gent que no ha sortit mai de la comunitat és un esforç molt gran.

El papà d’Humberto Morales -el nin de 13 anys executat pel grup paramilitar-, parla espanyol però tota la seva vida està lligada a la comunitat, l’avantatge és que tenen el suport de l’organització però els canvia tot.

El cas de Rosa, l’esposa d’Héctor Santis López -un altre jove que va ser executat per grups paramilitars-, té dos fills petits, i ara ha hagut de deixar els dos petits per anar a la ciutat de Mèxic per denunciar la desaparició. Cal entendre l’esforç que significa deixar la comunitat, anar a la ciutat, començar a parlar l’espanyol o aprendre-ho…., és digne de valorar-se. El compromís que tenen amb les seves organitzacions i la fermesa amb la qual creuen en les seves idees i la lluita que porten els permet no enfonsar-se, però hi ha repercussions, no aquestes igual després de passar per això. Com diu Marusia, aquestes persones són les que porten el pes de les denúncies, en el mar d’execucions, de vídues, orfes, pares sense fills, no es veuen, són les víctimes més invisibilitzades, fins i tot més que les altres víctimes, perquè lluiten contra l’estat.

A més. L’estat, en el cas de les desaparicions forçades, ha volgut confrontar les víctimes. Alguns familiars, diuen: “les víctimes de desaparició forçada per motius polítics, són perquè estaven contra el govern i eren mala gent, però la meva família no, llavors el meu familiar té més validesa perquè era innocent”. Aquest discurs de contraposar fins i tot a les víctimes de desaparició forçada -en què si el teu familiar té una participació política, gairebé és just que desaparegués-, beneficia a l’estat, perquè, amb qui negociarà l’estat?, amb les quals no tenen sustent polític. Que són les que han rebut diners, cases, etc, a canvi del seu silenci i deixar de lluitar. L’estat aconsegueix així desmobilitzar i invisibilitzar les víctimes per motius polítics.

En el cas de les víctimes per desaparició forçada, les famílies en general volen que es faci justícia o només aspiren a trobar-los i ja?

En la majoria que no són per motius polítics, és això, trobar-los i ja. Sense importar qui va ser o com va ser. L’estat mexicà canvia veritat per justícia. Et diuen on aquesta, però no et donen justícia. Des del comitè i les famílies de desapareguts per motius polítics que acompanyem volem veritat, justícia i reparació integral.

Fent balanç, el comitè ha aconseguit que algun cas acabi en reparació integral, veritat i justícia?

No hi haurà reparació integral fins que es modifiquin les estructures de l’estat que permeten les violacions sistemàtiques dels drets humans.

Ver en línea : Antonio Cerezo: “A Mèxic, el narcotràfic és el pretext perfecte per ocultar la repressió per motius polítics”

Navegar por las

AgendaTous les événements

Soutenir par un don